L'OÏDA, LA MEMÒRIA I LA VEU

Vet aquí una vegada 3 velletes ( amb el nassos que li arribaven a la barbeta) que recorrien el món més de pressa que un cavall.

La més vella és l’oïda. És molt tímida. Treballa quan vol i es deixa emportar per estímuls que de vegades no som conscients. Vergonyosa i mal educada no sabria treballar si no fos x la memòria.
Sense la memòria, l’oïda tindria un treball sense sentit. Amb l’oïda , la memòria aprofitaria les coses (les que li cridin l’atenció, les que són curioses).

La memòria no surt mai de casa, és familiar perquè té algú que li ensenya la veu.
La veu és allò que guarda la memòria. Comunica als altres, que s’han sentit coses, algunes a la memòria i la veu, la més exterior de totes i la que surt més tard, triga més a parlar. Si no hi hagués magatzem, la veu faria vacances. La veu és la part més exterior del pensament que utilitza la paraula per poder expressar allò que hem escoltat i que volem exterioritzar.
Si la veu és a l’aire, només pot existir sinó hi ha un cos (aparell fonedor). La veu necessita d’un cos per la seva existència.
El cos que fabrica aquest aire, fabrica un moviment per poder fer arribar als altres allò que la veu intenta sonoritzar. La veu odia el soroll, sinó no arriba enlloc.
El moviment de les mans acompanyen, donen una mica més de sentit a allò que estem expliquen.
La veu està tancada amb una capsa, com si fos un regalet. Aquests llaços que l’envolten són les mans. Les mans tallen, renyen, demanen, indiquen...

Imatge de: http://usuaris.tinet.org/clublect/Orella.gif